La Malaltia d’en Max
Mònica Peitx i Triay
Endocrinòloga Pediatra
Article escrit per a la revista “El Fil“. Juny 2009
Quan vaig rebre l’encàrrec d’escriure alguna cosa per la revista no vaig dubtar ni un moment sobre què volia parlar: sobre la malaltia d’en Max.
En Max té una patologia molt freqüent, que va en augment i que actualment pateixen en diferents graus quasi un 20% dels nens.
És una malaltia difícil d’amagar, es veu fins i tot quan va vestit.
Està de moda i en parla i n’escriu tothom: nutricionistes, metges, pedagogs, infermeres, polítics, psicòlegs, cuiners, sociòlegs, mestres, representants de la indústria alimentària, publicistes… En Max ha sentit moltes vegades que en parlen per la televisió, la radio, i n’ha llegit notícies als diaris. A les revistes ha vist que en donen diferents tractaments, sempre molt ràpids i que semblen fàcils. La mare diu que ella els ha provat i que no funcionen, que fins i tot poden ser perillosos, sobretot pels nens que estant creixent.
Un dels tractaments que els ha donat el Pediatra és fer més esport i precisament la pròpia malaltia fa que en Max sigui menys àgil a la classe de gimnàs, suï més que els seus companys, es posi més vermell, es cansi més ràpid. Ja us podeu imaginar que el gimnàs no és la classe preferida d’en Max.
Molta gent pensa que en Max la pateix perquè a casa seva mengen molt i malament (dolç, pizzes, ketchups, gelats…).
A la mare del Max li passa el mateix i pel que li ha explicat tota la vida ho ha patit, o sigui que no es deu curar…
Els companys de classe d’en Max, per fer-lo enrabiar utilitzen la seva patologia per riure’s d’ell: li diuen vaca, piranya, bola, pilota, foca, mandonguilla, bola de greix, porqui, faty, balena, golafre…
A diferència d’altres nens malalts no desperta cap mena d’interès ni tampoc compassió. A la mateixa classe hi ha la Sofia que és diabètica i tots l’ajuden quan li baixa el sucre i ha de prendre alguna cosa abans del pati, porta una maquineta xulíssima que analitza la sang i uns bolis de colors amb insulina. Però ningú té interès al que li passa al Max , ni en ajudar-lo a curar-se.
Pobre Max!!! Si suposo que ja ho sabeu tots: en Max és un nen Obès.
I ‘Obesitat és, en efecte, una patologia crònica, amb important rebuig social, sempre barrejada d’una certa sensació de culpabilitat per part de la família o del pacient. Té un origen multifactorial, genètic, metabòlic, hormonal (el propi adipòcit és productor d’hormones), i secundàriament compromet la funció d’altres òrgans com ovaris, fetge, pàncrees, articulacions. Per si fora poc encara no disposem d’un tractament farmacològic suficientment efectiu. És poc atractiva per la major part dels professionals que l’haurien de tractar i a la vegada és aprofitada per gent poc qualificada per enriquir-se.
Treballo com a Pediatra des del 2000 i per la meva especialització en Endocrinologia Pediàtrica he vist molts Max i he compartit amb les seves famílies els seus neguits. També sé que podem fer moltes coses per ells i que el resultat és molt satisfactori. Per això m’atreviré a donar alguns missatges en positiu:
Diem que és crònica però en els nens tractat a l’ inici podrem evitar-ho. Abans dels 10 anys els hàbits es poden modificar més fàcilment. Encara depenen dels pares per decidir l’alimentació i els podem ajudar a escollir les activitats extraescolars. Tenen temps per caminar o augmentar l’activitat física, ja que la pressió acadèmica no és tant important.
Molts pares de nens obesos han pensat “Si li dic a la meva filla que caldria controlar una mica el pes pot agafar manies i tornar-se anorèxica”. L’anorèxia és una malaltia molt menys freqüent i no la provocarem normalitzant un sobrepès de forma controlada.
Altres pensen “No vull que agafi més complexes”. Si tenim un fill amb acné no dubtarem a anar al dermatòleg per tal de fer un tractament. Qualsevol nen amb obesitat a partir de primer de primària segur que ha patit burles per part dels seus companys. El fet de no parlar-ne a casa no vol dir que no existeixi el problema. Hi ha moltes vegades que no ho expliquen als pares perquè ells mateixos se’n senten responsables, una mica com en les dones maltractades o el bulling. Parlar-ne és el primer pas per solucionar-ho.
Potser el problema és que no es tracta com una malaltia. Amb l’obesitat freqüentment s’hi associa una baixa autoestima i una criminalització del pacient i la família. No són nens que mengin pitjor que la majoria, el que passa és que mengen més del que gasten. Cal trobar un equilibri entre la despesa i les entrades ja que si no el cos ho acumula en forma de greix. Cada nen té una despesa energètica segons l’edat, sexe, activitat física, càrrega genètica, el caràcter, i per tant ens caldrà adequar l’alimentació a totes aquestes circumstàncies. 2 germans segurament tindran necessitats diferents, igual que un necessita que l’ajudis amb els deures més que l’altre.
Per tal de fer arribar tota aquesta informació als més petits, he fet un conte del qual ja en coneixeu el protagonista: El Conte d’en Max. La meva intenció al escriure aquesta història és ajudar a pares i fills a parlar del tema de la manera natural i poder posar-hi solució. Està dirigit a nens de primària i té uns comentaris per als pares. El podeu consultar aqui.
Ni el Conte d’en Max ni aquestes ratlles no són la solució per aquest problema de magnituds epidèmiques però si heu llegit fins aquí ja hauré aportat el meu granet de sorra.
